divendres, 20 de juny del 2014

Helena (Marina Alcoriza)

MEDALLAS, SANTOS Y ESCOBAS.
El personaje que me tocó interpretar en la primera obra de teatro de cuarto de la ESO, fue una joven y elegante modelo.
Físicamente se trata de una chica que solo mira por su aspecto exterior y que solo se preocupa por verse bien y que los demás la vean bien, siempre tiene que ir bien vestida y muy elegante y tiene mucha clase.
Siempre tiene una agenda muy apretada con los pases de moda, ya que se dedica a eso.

Yo me sentí muy cómoda con este papel ya que no era excesivamente largo y también porque me gusto mucho las frases que decía y como era ella según la obra.




Valentina Díaz (Clara Salvatella)

CUATRO CORAZONES CON FRENO Y MARCHA ATRÁS.
Desde principio de curso, el grupo B de 4to de la ESO hemos estado ensayando una obra de teatro llamada “Cuatro corazones con freno y marcha atrás”, con tal de presentarla a final de curso a todo el colegio y a nuestros padres. Yo representé a Valentina, la prometida de don Ricardo, que está a punto de recibir la herencia millonaria de su tío. Aún así, el testamento dice que no lo va a disfrutar hasta dentro de sesenta años, y los dos caen en la desesperación. Hasta que llega el Doctor Bremón y lo arregla todo con su descubrimiento de la inmortalidad.
Valentina es una joven de unos veinte años con pelo castaño y ondulado y un cuerpo alto y esbelto. Proviene de una familia rica y está muy bien acostumbrada, hasta que llega el desastre de la herencia de su prometido, con la que creían que serían ricos hasta la muerte. Entonces Valentina está desesperada: se marea, casi no puede hablar y sólo busca a Ricardo para compartir sus penas. Aún así, en el segundo acto, cuando ya obtienen la inmortalidad, se la concibe como harta de la vida, sin ilusión, sin esperanza, sin ganas de hacer nada. Es un cambio radical que el personaje sufre en cada acto, ya que en el tercero también tiene una personalidad totalmente diferente respecto a los otros dos. En este último es una niña a quien se le ha devuelto la ilusión, la alegría, el sentimiento de comerse el mundo; pero a la vez de seguir siendo autoritaria ante los hijos para darles una buena educación.
La verdad es que, primeramente, me sentí una persona completamente diferente a mi personaje, sobretodo en la desesperación del primer acto, y me costó un poco saber cómo comportarme y hablar para que pareciera desesperada. Yo nunca he experimentado este sentimiento que sufres cuando te chafan todos tus planes y, además, encontraba al personaje muy exagerado. Pero, poco a poco, fui analizando su situación intentando ponerme en su lugar y sentir lo que ella sentía. Poco a poco fui soltándome y exagerando más mi comportamiento hasta llegar al punto de creerme que yo misma era Valentina Díaz.
Los otros dos actos ya me resultaron más sencillos, ya que ninguno de ellos era tan exagerado y los sentía más cercanos a mi personalidad o mis experiencias. Además, con la soltura que había logrado en el primer acto, ya continué en los otros dos y no tuve que trabajarlos tanto. Aún así, los resultados me sorprendieron, ya que al final me salió mucho mejor la figura del personaje en la primera parte y todos me felicitaron por mi actuación “sobre todo en el primer acto”, como ellos mismos afirmaban.

La verdad es que ha sido una experiencia inolvidable y muy gratificante que sin duda me gustaría muchísimo repetir, ya que, no sólo ha sido mi primera vivencia como actriz (la cual he disfrutado mucho), sino porque también he notado que todo mi grupo de clase se ha unido para mostrar al público que nos visitó todas nuestras ganas de ofrecerlos un buen rato que siempre recordaran con una sonrisa.



Juana (Elsa Serrano)

CUATRO CORAZONES CON FRENO Y MARCHA ATRÁS.
Todos sabíamos que este año nos tocaría representar una obra de teatro. Personalmente era una cosa que me preocupaba bastante. El hecho de plantar-me delante de un escenario repleto de gente me paralizaba. Esa fue la razón por la cual no quería que me tocara un personaje importante que saliera durante casi toda la obra.
Me parece recordar que fueron pasadas las fiestas navideñas cuando empezamos a ensayar. La obra que representaríamos seria una de Enrique Jardiel Poncela titulada “Cuatro corazones con freno y marcha atrás.” Primero de todo comenzamos con la elección o repartimiento de los personajes. Por la razón que he mencionado antes quedé muy satisfecha con el personaje que me habían asignado. Se trataba de Juana, la portera de la casa donde vivían los Cifuentes, una mujer de unos cuarenta años. Era un personaje secundario que solo aparecía durante el primer acto.
A las pocas clases empezamos con los ensayos. Me sentía a gusto interpretando a Juana e intentaba poner un tono de voz algo diferente al mío que se ciñera al guión y que, a la vez, concordase con lo que mi personaje quería transmitir. Sin embargo, a lo que más me costó acostumbrarme fue a estar la mayor parte del primer acto de pie en escena sin decir nada, solo interviniendo en contadas ocasiones con expresiones espontáneas. No obstante, mi vergüenza arriba del escenario disminuía al pensar que estaba rodeada de compañeros, sobre todo de sirvientas, haciendo que me sintiera cómoda y algo más relajada a medida que la obra iba avanzando.
Cuando empezamos a hacer los ensayos sin el libro delante la cosa cambió bastante. Había gente que estaba bastante perdida. En mi caso, cuando me tocaba mantener una conversación a solas con dos personajes, concretamente con Corujedo, agente de seguros de vida y Emiliano, el cartero, uno de los personajes principales, por no decir el más importante, me ponía muy nerviosa. Una sensación angustiante recorría mi cuerpo. Tenía la sensación de que el guión se me había olvidado por completo. Pero solo era mi imaginación.
Durante los primeros meses ensayando gran parte de mis compañeros no se lo tomaban en serio, sin darse cuenta de que para que una cosa salga bien hay que practicarla día a día. Supongo que sería porqué veían muy lejos el día de la representación final. Por esa razón, cuando tan solo faltaba una semana para el gran día, el día de la verdad, el día en el que debíamos demostrar lo mucho que habíamos trabajado, muchos de mis compañeros comenzaron a inquietar-se. Yo no estaba nada nerviosa, el hecho de pensar que sólo salía durante el primer acto y que apenas decía diez frases permitía que me tranquilizara.

Y por fin llegó el día. La obra la representamos el miércoles 28 de marzo a las 15:30 en el gimnasio del colegio, donde hay un pequeño pero acogedor escenario. Primero la representamos delante de una gran mayoría de los alumnos del colegio, i seguidamente, a las 19:00, delante de nuestros padres. La primera vez, fue bastante desastre, sobre todo el primer acto, nos costaba arrancar con las frases y ponerle un ritmo continuo al diálogo. En cambio, la segunda vez salió muchísimo mejor. Ya teníamos dominado el escenario e hicimos de esa tarde un día magnífico, digno de recordar.


dijous, 19 de juny del 2014

Bonifacio (Joel Bolwijn)

MEDALLAS, SANTOS Y ESCOBAS.
En esta obra, este personaje se llama Eulalia. Como es un personaje femenino, tuvimos que cambiarlo por un personaje masculino. Por eso le pusimos el nombre de Bonifacio, ya que era un nombre que divertido y daba sensación de persona mayor. Pero en la obra el personaje no cambiaba, es decir su actuación y participación en la obra era la misma.
Bonifacio era una persona mayor que aprecia de vez en cuando. Se quejaba de sus malas condiciones de vida en su casa. Tenía toda la pared florecida, tenia goteras y su desagüe estaba lleno de pelos. Por eso bajó un día para pedir ayuda al Coronel. Pero entonces surgió una discusión, ya que el Coronel se negaba a ayudar a Bonifacio. Así que esté salió a gritos a llamar a sanidad para que vieran en las condiciones en las que está viviendo. Más tarde, ya en el segundo acto Bonifacio vuelve a entrar en escena. Entra por la puerta de la calle y dice que ha ido a sanidad, y que dentro de poco se pasarán por aquí. Aquí ya se acaba su participación en la obra. Es un personaje secundario en la obra ya que aparece pocas veces y su historieta tampoco es muy importante en el desarrollo de la historia.

En mi opinión, me ha gustado mucho poder hacer una obra de teatro con todos los compañeros y representarla tan bien. Creo que nuestra actuación salió espléndida. Me gustaría poder repetirlo. 

Emiliano Menéndez i Presentador (Albert Garrido)

CUATRO CORAZONES CON FRENO Y MARCHA ATRÁS.

Sin duda Emiliano es la figura más característica del teatro clásico español, el gracioso, el que se encarga de hacer reír al público con sus chistes y bromas. Emiliano pertenece a una clase social humilde, carece de las aspiraciones amorosas de los otros protagonistas y desdramatiza las situaciones con sus astutos comentarios. A primera vista, es un personaje anclado en el cliché costumbrista, pero el arquetipo queda superado gracias a que el personaje evoluciona a lo largo de la obra: pierde progresivamente su tosquedad inicial, se integra como uno más en el conflicto que viven sus señores y acaba resultando mucho más sensato que sus amos.
Para mí, actuar como Emiliano Menéndez, no ha sido sinceramente actuar ya que su carácter es muy parecido al mío, por tanto, fue un acierto del director darme este papel porque como dice el dicho: “me va como anillo al dedo”. Es más, hasta casi llegado el día del estreno no me sabía todas las frases, pero como el carácter es tan parecido al mío siempre lograba improvisar algo para salir de la situación, así que podríamos decir que más que memorizar, salir al escenario y recitar, lo mío era salir al escenario y desenvolverme pensando que verdaderamente yo era Emiliano y no alguien que estaba interpretando un papel.
Pero, con todo, tengo que decir que me ha encantado esta experiencia y aunque al principio nos lo tomamos todos un poco a broma, cuando llegó el momento de ponernos serios, nos pusimos y el resultado fue una obra, que en mi humilde opinión, no estuvo nada mal y hicimos disfrutar y reír a todo el público presente. Finalmente también me gustaría decir que incluso el estar un poco nervioso al ser el presentador por sorpresa y ser el primero que hablaba en cada acto, al tener mucha confianza en mí mismo, todo se hizo más llevadero.


Pilar (Laia Biondo)

MEDALLAS, SANTOS Y ESCOBAS.
Pilar es la hermana del patoso Ernesto y vecina del piso. Su atuendo consta de unos pantalones y una camiseta en plan moderno y cotidiano. Es manipuladora (sobretodo con su hermano Ernesto), celosa, mandona y repulsiva. Pero a la vez muestra un gran sentido de la dignidad y una gran capacidad para imponerse. Constantemente es agobiada por su hermano ya que éste no para de meter la pata, pero a la vez muestra celos por él cada vez que intenta hablar con otras chicas (sobretodo con Churri y Chachi). Sus relaciones con otros personajes van variando, con su hermano Ernesto tiene una relación de poder, siempre le está controlando. Con la portera tiene una mala relación, con Concha no hay malas relaciones y muestra aprecio hacia ella, al igual que con el Doctor, con Hortensia no se lleva muy bien ya que le da rabia los cotilleos de la beata.

Hacer de Pilar me ha encantado, a pesar de que ha habido veces que me he agobiado mucho. Sobretodo el día de la representación, que estaba que no me aguantaba de los nervios, y además no me sentía muy bien, pero yo tenía ganas de hacerlo, de lanzarme ante el público.


dilluns, 7 d’abril del 2014

En aquesta foto jo veig a un nen d’uns 14 anys o 15 que, el que puc veure a la seva cara no es dolor ni angoixa, si no que és un nen que està feliç. Aquest té els cabells rinxolats, i es nota que fa molt que no es talla el cabell ja que té el cabell molt llarg, i a més, cap a dalt. Després té les celles molt gruixudes i uns ulls marrons que es confonen amb el negre de les celles i del cabell. Podem veure un somriure a la seva cara, i això ens demostra que aquest nen, com he dit abans, està feliç i no té, de moment, cap preocupació.
En quant al seu físic, podem veure que fa esport (encara que sigui una mica), i que li agrada fer-lo. A més a més, com es pot veure a la fotografia té una samarreta de marca (Puma). Gràcies a això podem saber que aquest nen li agraden aquelles marques de robes que són conegudes, però marques que són extremadament cares. També podem saber que amb aquesta roba no va a cap lloc en que tinguis que anar vestit d’una manera més adequada i arreglada , així que aquesta roba jo crec que és per fer algun esport o bé, per anar al col·legi o per anar a algun lloc com el cinema, llocs públics, on no necessitis anar molt ben vestit. Cal destacar que aquest nen mesurar entre 1.60 i 1.70m, ja que no es molt alt.  
Per Alejandro Valle


Una persona a simple vista quan la veus pel carrer o per primera vegada, et pot semblar o et pot donar una idea equivocada, ja sigui bona o no del que es en realitat. Quan la coneixes per dins realment saps com és ella.

La noia que es veu a la fotografia, a simple vista podria ser que degut a que ha de fer-se una fotografia posa cara de bona persona, però que en realitat, no té una bona reputació, a tothom que li preguntes per ella et parla malament, ningú no en pot confiar, sempre porta males companyies a la gent i mai fa res bo.

La gent normalment jutja a les persones pel seu aspecte.

Per Marina Alcoriza




Reflexa

Les aparences físiques enganyen. El que es mostra per fora no pot descriure a una persona. El físic no defineix com és algú. De la mateixa manera, a partir del físic no es pot saber quin és el comportament de la persona que tenim davant.
Quan em miro al mirall únicament veig com soc per fora, físicament. Si jo mateixa no em conegués, només sabria dir que sóc rossa, amb els ulls marrons i amb la pell clara. 
Potser, si m’hi fixés un pèl més, podria arribar a dir que tinc una mirada bastant antipàtica i puc semblar tancada. Però realment només és un reflex que mostra la realitat exterior, no interior.


Com a conclusió, és per tots sabut que les persones acostumen a ser diferents al que aparenten. Tot i així, vivim en una societat on els prejudicis segueixen apareixent dia rere dia. Si tots sabem que els prejudicis no es solen complir, per què no deixem de deixar-nos portar per la primera impressió que ens causa algú?
Per Laia Biondo

divendres, 4 d’abril del 2014

Es reflexa en aquest mirall una noia jove de cabell castany mes o menys llarg, no molt alta, mirant el mòbil com es fa la fotografia que ens impedeix veure el color dels seus ulls encara que en aquesta distància no es veurien realment, porta una camisa de màniga curta de color blava amb quadradets petitons que al mig té una línia de botons que corden la camisa, porta uns pantalons negres i es pot veure que es situa al bany. Sincerament, quan veiem en aquesta fotografia solament veiem el que ens mostra, però no sabem la informació que es desenvolupa darrere d'aquesta imatge. Podeu veure una noia somrient però sense obrir la boca perquè es vegin les dents. Des d'un punt de vista us pot semblar com una noia tímida, agradable, simpàtica o amigable, però per altra banda, us pot semblar una al contrari, que encara que surti somrient amb els llavis tancats, pot ser desagradable, gens sociable, molt escandalosa, sense vergonya.
Quan veiem una imatge, a cadascú de nosaltres ens pot aportar una sensació diferent que realment pensem que es d'una manera, però en realitat es totalment contrària al pensament que mantenim al cap.


Per Sofia Magdaleno


Em vaig fer una foto al mirall, on hi surto jo reflectit. Però el que hi surt al mirall no sóc jo. Es la meva imatge girada. En la realitat la meva mà dreta, al mirall és la mà esquerra, i a l’inrevés el mateix. Un exemple de que la imatge està reflectida és que les lletres estan escrites a l’inversa. Així que el que hi ha al mirall no és el que sóc jo al mirall.
Per Joel Bolwijn

Jo a través del mirall

En aquesta imatge reflexa com sóc físicament , però només físicament no pots saber com una persona és , ja que no pots treure conclusions o guiar-nos de com és una persona, ni per com és físicament o com va vestida, ni per el color dels ulls,etc.
En aquesta imatge em veig a mi, un jove de 15 anys, amb suadora d’esport, fent-se una foto, no puc dir res més de com sóc només per la imatge.

En conclusió, jo crec que vivim en una societat on ens fixem molt en el físic per criticar a una persona o per pensar com és ell com a persona.
Per Sergi Pérez

És curiós com canvien les coses vistes des d’un altre punt de vista. En aquesta imatge jo veig a una noia alegre, amb caràcter, extravertida, etc. Sembla com si no li importessin les opinions dels demes, sembla ella mateixa. Aquesta noia té un aspecte molt natural i transparent, a més sembla que no tingui cap preocupació al cap.
He de dir que la noia del mirall soc jo mateixa, i també he de dir que no tenim res a veure una amb l’altre. El més curiós es que som la mateixa persona, sol que jo hem veig des de mi mateixa i en aquesta imatge veig el que li transmeto a la gent quan hem veuen a simple vista.
Per Laia Llerena

L'opinió del mirall

En aquesta imatge se’m pot veure confiat de mi mateix, quan a la realitat ho soc molt detalladament i amb temes molt concrets. També se’m pot observar segur, atrevit, un tant despreocupat també podria dir. Doncs en molts dels casos en efecte, soc una persona segura, confia en les seves capacitats, atrevit em costa depenent de la situació en la que em trobi, però es podria dir que sí. Despreocupat és en l’única que discrepo. Sóc una persona que és preocupa per detalls que a la llarga és poden fer més i més grans, encara que com és pot veure, m’agrada que pensin que no em preocupo. En aquesta tipus de foto surto amb un look que molts cops m’han dit comentaris com que aparento ser un noi “dolent” per dir-ho d’alguna manera, però jo penso que abans de etiquetar a una persona s’ha de conèixer.

Per Òscar Bañuls

La realitat d'un mirall

Un mirall et fa veure la teva personalitat, els teus gustos se ets atrevida o no... En realitat un mirall només pot reflectir la realitat i la veritat es que et tens que jutjar a tu mateixa i no deixar-te portar pel que pugui o no pensar la gent, si tu creus que un pentinat diferent o un canvi radical a la teva vida la pot millorar es te que provar i si et mires al mirall i sents que tu pots amb tot aquest es l’estil i la manera de ser que necessites, i si la gent parla, jutja o critica a tu no et deu influir, perquè ells tenen un altre mirall que veuen la seva realitat i la seva manera de veure les coses.
Un mirall pot mostrar les figures o mobles o persones a l’altre cantó de la imatge però sempre veuràs la realitat, i la realitat és que jo ni ningú es perfecte i que dins o per fora no som tant diferents entre les persones que ens envolten.

Per Gemma Fajardo

És i no és. El meu escriptori, el paisatge des de la meva habitació, els títols dels llibres. Són però no són. Són perquè són idèntics a ells mateixos, però alhora diferents: no són. De forma totalment paral·lela es veuen reflectits al mirall i, tot i la seva completa similitud amb la realitat, provoquen un sentiment que arriba com un cop d’aire fresc, nou, diferent. Sé que és la realitat reflectida, i tot i així l’entenc com una veritat distinta, que m’allibera de la rutina, m’oxigena, em dóna vida. Però, no és aquest sentiment basat en una mentida? El que veig no és real, no ho puc tocar, no pertany al nostre món. És mentida. I alhora és veritat. Bé, és la realitat paral·lela, la realitat transformada, la realitat des d’un altre punt de vista. Són això les mentides? Es podria aplicar això a quan som nosaltres els reflectits al mirall? La nostra imatge, és mentida? Som iguals a com ens veiem al mirall? Però aleshores un fet irrefutable cau damunt nostre: mai no ens podrem veure com som exactament. Estarà tot basat en suposicions, la nostra imaginació, la nostra imatge reflectida al mirall. I tot i així creurem que som com ens veiem. Però, com el meu escriptori, el paisatge des de la meva habitació, els títols dels meus llibres, som mentida. Una mentida que estem obligats a creure, ja que no tenim una altra opció.
Per Inés Villanueva

divendres, 21 de març del 2014

Patinatge sobre gel

el dia de Carnaval, vam anar a patinar sobre gel per a celebrar aquest dia de festa continuada. En aquest vídeo podreu veure les nostres habilitats (només en alguns casos...).


Fotografia al mirall

M’he fet una fotografia a mi mateix  al mirall, a la fotografia surto jo, però amb una diferència: Està tot al revés. Però no al revés en el sentit que els peus estan on hauria d’estar el cap, al revés en el sentit que la mà dreta està on hauria d’estar la mà esquerra. També es veu un flaix que simbolitza l’esplendor del mirall. El que hi ha el mirall és la meva imatge,però més que ser jo, podria ser una il·lusió òptica, i al mirall no hi ha ningú.
Per Vicente Esteve

El mirall

Es pot verificar que el reflex del mirall es cert? O som nosaltres que ens imaginem i creem una imatge falsa de nosaltres? Aquest tema em va fer pensar molt, perquè ningú ens assegura que el reflex del mirall sigui cert ja que potser el nostre cervell crea una falsa aparença de nosaltres i ens veiem així al mirall , si realment hi hagués una copia exacta de nosaltres mateixos al mirall, no es veuria tot igual? És a dir, ens tindríem que veure sempre igual ja que no canviem d’un dia a l’altre. Un altre tema que es veu a ull nu, és: perquè si per exemple, davant del mirall, aixeques la mà dreta al reflex del mirall ens dona una imatge de com si aixequéssim la mà esquerre? Crec que els miralls amaguen algun misteri que nomes els creadors dels miralls saben, és un misteri més del món. Realment, el mirall ha sigut creat o ha sigut descobert? No crec que tots els objectes d’avui dia hagin sigut creats pel home.
Per Rami Travé

Mirall, mirallet

En aquesta imatge em veig  al mirall, veig el meu reflex, veig un canvi de posicions, un món a l´inrevés, i un jo canviat. Puc considerar que aquest sóc jo? Si el mirall reflecteix el que veu a l’inrevés, potser també pot veure els meus sentiments i canviar-los, potser el meu reflex té una personalitat contrària a la meva, però, qui sóc jo? Realment, el futur és l’únic que ho pot decidir, o potser, jo només sóc el present, la meva realitat, qui sap... I si el mirall em digués qui sóc, em mentiria? Ja que ho gira tot a l’inrevés, per tant, si em parlés i em digués que sóc una mala persona, m’estaria mentint o simplement dient-me la veritat, perquè, i si ell és la realitat i jo el mirall, llavors, no seria jo qui hauria de canviar les coses, i ell no m’estaria mentint, només em diria la seva realitat perquè jo la inverteixi. Però, mirall, de quin color ets? Ets del color de les coses que veus, o potser ets del color del teu mineral, o del color que vols que et vegin... Mil dubtes sobre tu volten arreu, però una cosa és evident, sempre que et miro, estic dins teu.
Per Joan Manel Finestres

Aquesta és una fotografia meva, que m’he fet jo a casa meva. No es més que una persona reflectida al mirall, encara que tot estigui al revés. Quan dic al revés no vull dir que les cames estiguin a dalt, i el cap als peus, sinó que el braç dret està on hauria d’estar el braç esquerre. Per molt que surti jo, no crec que sigui del tot jo, perquè pot ser que fins i tot no existeixi, que sigui una il·lusió. En la imatge es pot veure una noia feliç i que no tingui ningun problema, però, com he dit abans, no és exactament com és en la realitat, pot ser que sigui una il·lusió. Només sóc jo reflectida al mirall. 
Per Camy Moria

El mirall

Avui en dia és comú mirar-te al mirall. Sempre vols saber com et veus. Si estàs ben arreglat, ben pentinat, etc... Però com et mostres davant el mirall. Potser sonrius però per dins estàs trist i crees una realitat falsa davant del mirall. Crees una realitat on ets feliç i si és mentira. El mirall és un reflex que tu crees. Si tu estàs trist i vols autoconvèncer que ets feliç sonrius i el teu rostre somriu al mirall. El reflexe mostra com ho crees però mai mostrarà com estàs en realitat. És un reflexe que farà tot el que facis des de l’altre costat. Quan no estàs al mirall el reflexe s´esvaeix. 
Per Alexandra Antonin

Una persona desconeguda està plantada davant meu. És una noia jove (que sembla de 16 o 17 anys), alta, prima i amb cabell castany fosc i rissat que em mira amb els seus ulls marrons i profunds sense cessar. Va vestida formalment amb peces més aviat fosques i alguns accessoris, com un anell, un collaret o arracades, per tant, segur que va a algun lloc especial. On anirà? Amb qui hi anirà? El seu somriure destaca entre les seves faccions i mostra unes dents blanques i brillants i plenes de rialles durant tota la seva vida. Què hi amaguen? Quants somriures com aquest haurà regalat? Sembla una persona alegre i amb ganes de menjar-se el món, plena de felicitat i històries fantàstiques que comparteix amb els seus familiars i amics. Quines són, les que haurà viscut? I quines li faltaran per viure? Tan sols ella ho sap.
Per Clara Salvatella

Reflexions

Un mirall hauria de ser el nostre millor amic, ja que se suposa que ens hem d'estimar a nosaltres mateixos més que a ningú, o això diuen... Però la majoria de les vegades que ens mirem al mirall, no ens agrada el que veiem.
En un mirall, igua que amb una fotografia, la realitat és reflectida. Nosaltres generalment intentarem canviar el que veiem, normalment la nostra aparença o el que veiem a la foto . Pots preguntar a una noia que està intentant perdre una mica de pes i ella estarà d'acord; a tots ens agradaria que les coses fossin una mica diferents en les nostres vides. I mentre que alguns que el volen, intenten i aconsegueixen el canvi desitjat, alguns (com jo) acaben per acceptar que la realitat és la que és. Constantment tenim un mirall amb nosaltres, perquè el que veiem és el que, amb poques excepcions, nosaltres mateixos fem passar.
Mirant el mirall, també podem intentar canviar el que pensem o el que sentim. Quan plorant, trobaré un mirall per veure com de “lletja”  sóc quan estic trista i la idea que el món ha de veure una altra persona infeliç, m'obliga a deixar de plorar. Tots podem fer infinites reflexions interiors sobre nosaltres mateixos quan ens mirem al mirall, només volent canviar el que som.

Sempre es pot tractar de trencar el mirall perquè no t'agrada el que veus, però si mires cap enrere, la realitat encara estarà allà i si no iniciem nosaltres el canvi, la realitat sola no canviarà.
Per Ana Luísa de Liz 

Mirall: invent o descobriment?

Un dels recursos que han tingut les històries de por ha sigut el canvi de personalitat d’un individu per la d’un mirall que segons l’aspecte físic, és completament igual a l’original. Però, serà això veritat? Potser el mirall no és un descobriment, sinó un invent. Sabeu la diferència entre descobriment i invent, no?
Mentre que un descobriment és simplement demostrar una cosa ja existent, un invent és un objecte ideat des del no res. Probablement el mirall no tingui com a única funció la de reflectir la nostra realitat, és possible que també existeixi un altre món darrera d’aquest, com l’escena de “los Hermanos Marx” entre Groucho i Harpo. En aquell cas no havia mirall entre els dos grans actors, però a lo millor pot ser semblant el funcionament real del mirall.
A mi m’agrada el Japó, però al de l’altre costat suposo que li agradarà la Xina. Mentre que jo estudio, ell estarà al carrer, fent gamberrades... No sé, em sembla que estic trobant un munt de reflexions d’un tros de material, però a vegades està bé parar-se a pensar en altres possibles funcions dels materials quotidians.
Per Nicolás Gallardo Zamora

divendres, 10 de gener del 2014

La cançó

Un altre vídeo en homenatge a Miquel Martí i Pol, fet per la Gemma, la Susanna, l'Andrea i l'Alexandra.