És i no és. El meu escriptori, el paisatge des de la meva habitació, els títols dels llibres. Són però no són. Són perquè són idèntics a ells mateixos, però alhora diferents: no són. De forma totalment paral·lela es veuen reflectits al mirall i, tot i la seva completa similitud amb la realitat, provoquen un sentiment que arriba com un cop d’aire fresc, nou, diferent. Sé que és la realitat reflectida, i tot i així l’entenc com una veritat distinta, que m’allibera de la rutina, m’oxigena, em dóna vida. Però, no és aquest sentiment basat en una mentida? El que veig no és real, no ho puc tocar, no pertany al nostre món. És mentida. I alhora és veritat. Bé, és la realitat paral·lela, la realitat transformada, la realitat des d’un altre punt de vista. Són això les mentides? Es podria aplicar això a quan som nosaltres els reflectits al mirall? La nostra imatge, és mentida? Som iguals a com ens veiem al mirall? Però aleshores un fet irrefutable cau damunt nostre: mai no ens podrem veure com som exactament. Estarà tot basat en suposicions, la nostra imaginació, la nostra imatge reflectida al mirall. I tot i així creurem que som com ens veiem. Però, com el meu escriptori, el paisatge des de la meva habitació, els títols dels meus llibres, som mentida. Una mentida que estem obligats a creure, ja que no tenim una altra opció.

Per Inés Villanueva