En aquesta foto jo veig a un nen d’uns 14 anys o 15 que, el que puc veure a la seva cara no es dolor ni angoixa, si no que és un nen que està feliç. Aquest té els cabells rinxolats, i es nota que fa molt que no es talla el cabell ja que té el cabell molt llarg, i a més, cap a dalt. Després té les celles molt gruixudes i uns ulls marrons que es confonen amb el negre de les celles i del cabell. Podem veure un somriure a la seva cara, i això ens demostra que aquest nen, com he dit abans, està feliç i no té, de moment, cap preocupació.

En quant al seu físic, podem veure que fa esport (encara que sigui una mica), i que li agrada fer-lo. A més a més, com es pot veure a la fotografia té una samarreta de marca (Puma). Gràcies a això podem saber que aquest nen li agraden aquelles marques de robes que són conegudes, però marques que són extremadament cares. També podem saber que amb aquesta roba no va a cap lloc en que tinguis que anar vestit d’una manera més adequada i arreglada , així que aquesta roba jo crec que és per fer algun esport o bé, per anar al col·legi o per anar a algun lloc com el cinema, llocs públics, on no necessitis anar molt ben vestit. Cal destacar que aquest nen mesurar entre 1.60 i 1.70m, ja que no es molt alt.  

Per Alejandro Valle

Una persona a simple vista quan la veus pel carrer o per primera vegada, et pot semblar o et pot donar una idea equivocada, ja sigui bona o no del que es en realitat. Quan la coneixes per dins realment saps com és ella.

La noia que es veu a la fotografia, a simple vista podria ser que degut a que ha de fer-se una fotografia posa cara de bona persona, però que en realitat, no té una bona reputació, a tothom que li preguntes per ella et parla malament, ningú no en pot confiar, sempre porta males companyies a la gent i mai fa res bo.

La gent normalment jutja a les persones pel seu aspecte.

Per Marina Alcoriza

Reflexa

Les aparences físiques enganyen. El que es mostra per fora no pot descriure a una persona. El físic no defineix com és algú. De la mateixa manera, a partir del físic no es pot saber quin és el comportament de la persona que tenim davant.

Quan em miro al mirall únicament veig com soc per fora, físicament. Si jo mateixa no em conegués, només sabria dir que sóc rossa, amb els ulls marrons i amb la pell clara. 

Potser, si m’hi fixés un pèl més, podria arribar a dir que tinc una mirada bastant antipàtica i puc semblar tancada. Però realment només és un reflex que mostra la realitat exterior, no interior.

Com a conclusió, és per tots sabut que les persones acostumen a ser diferents al que aparenten. Tot i així, vivim en una societat on els prejudicis segueixen apareixent dia rere dia. Si tots sabem que els prejudicis no es solen complir, per què no deixem de deixar-nos portar per la primera impressió que ens causa algú?

Per Laia Biondo

Es reflexa en aquest mirall una noia jove de cabell castany mes o menys llarg, no molt alta, mirant el mòbil com es fa la fotografia que ens impedeix veure el color dels seus ulls encara que en aquesta distància no es veurien realment, porta una camisa de màniga curta de color blava amb quadradets petitons que al mig té una línia de botons que corden la camisa, porta uns pantalons negres i es pot veure que es situa al bany. Sincerament, quan veiem en aquesta fotografia solament veiem el que ens mostra, però no sabem la informació que es desenvolupa darrere d'aquesta imatge. Podeu veure una noia somrient però sense obrir la boca perquè es vegin les dents. Des d'un punt de vista us pot semblar com una noia tímida, agradable, simpàtica o amigable, però per altra banda, us pot semblar una al contrari, que encara que surti somrient amb els llavis tancats, pot ser desagradable, gens sociable, molt escandalosa, sense vergonya.

Quan veiem una imatge, a cadascú de nosaltres ens pot aportar una sensació diferent que realment pensem que es d'una manera, però en realitat es totalment contrària al pensament que mantenim al cap.

Per Sofia Magdaleno

Em vaig fer una foto al mirall, on hi surto jo reflectit. Però el que hi surt al mirall no sóc jo. Es la meva imatge girada. En la realitat la meva mà dreta, al mirall és la mà esquerra, i a l’inrevés el mateix. Un exemple de que la imatge està reflectida és que les lletres estan escrites a l’inversa. Així que el que hi ha al mirall no és el que sóc jo al mirall.

Per Joel Bolwijn

Jo a través del mirall

En aquesta imatge reflexa com sóc físicament , però només físicament no pots saber com una persona és , ja que no pots treure conclusions o guiar-nos de com és una persona, ni per com és físicament o com va vestida, ni per el color dels ulls,etc.

En aquesta imatge em veig a mi, un jove de 15 anys, amb suadora d’esport, fent-se una foto, no puc dir res més de com sóc només per la imatge.

En conclusió, jo crec que vivim en una societat on ens fixem molt en el físic per criticar a una persona o per pensar com és ell com a persona.

Per Sergi Pérez

És curiós com canvien les coses vistes des d’un altre punt de vista. En aquesta imatge jo veig a una noia alegre, amb caràcter, extravertida, etc. Sembla com si no li importessin les opinions dels demes, sembla ella mateixa. Aquesta noia té un aspecte molt natural i transparent, a més sembla que no tingui cap preocupació al cap.

He de dir que la noia del mirall soc jo mateixa, i també he de dir que no tenim res a veure una amb l’altre. El més curiós es que som la mateixa persona, sol que jo hem veig des de mi mateixa i en aquesta imatge veig el que li transmeto a la gent quan hem veuen a simple vista.

Per Laia Llerena

L'opinió del mirall

En aquesta imatge se’m pot veure confiat de mi mateix, quan a la realitat ho soc molt detalladament i amb temes molt concrets. També se’m pot observar segur, atrevit, un tant despreocupat també podria dir. Doncs en molts dels casos en efecte, soc una persona segura, confia en les seves capacitats, atrevit em costa depenent de la situació en la que em trobi, però es podria dir que sí. Despreocupat és en l’única que discrepo. Sóc una persona que és preocupa per detalls que a la llarga és poden fer més i més grans, encara que com és pot veure, m’agrada que pensin que no em preocupo. En aquesta tipus de foto surto amb un look que molts cops m’han dit comentaris com que aparento ser un noi “dolent” per dir-ho d’alguna manera, però jo penso que abans de etiquetar a una persona s’ha de conèixer.

Per Òscar Bañuls

La realitat d'un mirall

Un mirall et fa veure la teva personalitat, els teus gustos se ets atrevida o no... En realitat un mirall només pot reflectir la realitat i la veritat es que et tens que jutjar a tu mateixa i no deixar-te portar pel que pugui o no pensar la gent, si tu creus que un pentinat diferent o un canvi radical a la teva vida la pot millorar es te que provar i si et mires al mirall i sents que tu pots amb tot aquest es l’estil i la manera de ser que necessites, i si la gent parla, jutja o critica a tu no et deu influir, perquè ells tenen un altre mirall que veuen la seva realitat i la seva manera de veure les coses.

Un mirall pot mostrar les figures o mobles o persones a l’altre cantó de la imatge però sempre veuràs la realitat, i la realitat és que jo ni ningú es perfecte i que dins o per fora no som tant diferents entre les persones que ens envolten.

Per Gemma Fajardo

És i no és. El meu escriptori, el paisatge des de la meva habitació, els títols dels llibres. Són però no són. Són perquè són idèntics a ells mateixos, però alhora diferents: no són. De forma totalment paral·lela es veuen reflectits al mirall i, tot i la seva completa similitud amb la realitat, provoquen un sentiment que arriba com un cop d’aire fresc, nou, diferent. Sé que és la realitat reflectida, i tot i així l’entenc com una veritat distinta, que m’allibera de la rutina, m’oxigena, em dóna vida. Però, no és aquest sentiment basat en una mentida? El que veig no és real, no ho puc tocar, no pertany al nostre món. És mentida. I alhora és veritat. Bé, és la realitat paral·lela, la realitat transformada, la realitat des d’un altre punt de vista. Són això les mentides? Es podria aplicar això a quan som nosaltres els reflectits al mirall? La nostra imatge, és mentida? Som iguals a com ens veiem al mirall? Però aleshores un fet irrefutable cau damunt nostre: mai no ens podrem veure com som exactament. Estarà tot basat en suposicions, la nostra imaginació, la nostra imatge reflectida al mirall. I tot i així creurem que som com ens veiem. Però, com el meu escriptori, el paisatge des de la meva habitació, els títols dels meus llibres, som mentida. Una mentida que estem obligats a creure, ja que no tenim una altra opció.

Per Inés Villanueva